Millor, l’original

Un cop llegida la còpia vaig afanyar-me per llegir l’original i, a la biblioteca Xavier Benguerel, hi vaig trobar l’edició de 62 amb el tercer volum de les memòries de J.M. Coetzee: Temps d’estiu. Llavors vaig entendre molt millor el llibre de Gabi Martínez, fins i tot valorant l’esforç de homenatjar una obra tan personal, tan peculiar.

L’artifici de Martínez segueix fil per randa el de Coetzee, però potser no arriba a l’acarnissament amb el qual l’escriptor sud-africà ajusta comptes amb si mateix. Una successió d’entrevistes amb l’excusa d’un estudiant que busca, en aquestes trobades personals amb gent que va conviure amb el Coetzee real, dades que potser estan amagades a la seva obra. Ningú no és condescendent amb l’escriptor, alguna de les dones que el van conèixer fan l’esforç de destacar aspectes positius del pas per la seva vida, però al final sempre hi queda un pòsit de rancúnia, de fredor, de mentida, de foscor.

El Coetzee autèntic, el què es capaç de sotmetre el seu personatge a un exercici tal d’irreverència, explora d’una manera molt atractiva els límits de la novel·la, barrejant gèneres que beuen d’una banda de les memòries al mateix temps que cuina un producte de ficció i tot això amanit amb un plantejament purament periodístic: entrevistes en formar pregunta-resposta en les quals fins i tot els entrevistats li recorden el periodista el seu deure de no publicar allò que no ha sigut autoritzat pels entrevistats, un principi fonamental que no sempre es respecta.

Familiars (una cosina), amors de joventut més o menys satisfets, amigues llunyanes, companyes de feina… són com miralls als quals Coetzee va abocant la seva imatge més lletja, demolidora. El lector, submergit ja en una mena de revista del cor amb l’excusa de gran literatura, gaudeix d’aquestes tafaneries i va devorant pàgines al ritme que marca la caiguda d’un arbre en altres temps orgullós i del que ara només en queden les branques més febles i menys lluents.

Temps d’estiu tanca la trilogia que també conformen Infància i Joventut, i em pregunto si Coetzee encara es reserva un altre artifici literari per ressuscitar l’escriptor consagrat pel premi Nobel i oferir-nos un nou capítol d’aquestes memòries tan personals, per dins i per fora. La valoració que d’aquest escriptor fan els seus companys d’ofici (Javier Marías n’és un) és molt afalagadora. I la imatge que transmet, amb aquella cara seriosa, amb un rictus gairebé hostil, atrau precisament pel que té de personatge poc amic de fatxenderies. Un paio autèntic, podrien pensar alguns.

 

temps destiu

Temps d’estiu

J. M. Coetzee

Edicions 62

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s