En les últimes temporades un programa de televisió de la tele pública catalana ha aconseguit fer-se un lloc parlant no només de música, sinó del gènere més elitista: l’òpera. La desimboltura del presentador, un extraordinari treball de guionistes i un enfocament molt original van obligar a qualsevol aficionat a la música i crec que fins i tot als especialistes operístics a suspendre qualsevol cita a les nits que es programava per gaudir d’aquesta mitja hora escassa de programa, sempre sorprenent i entretinguda.
El programa es diu “Òpera en texans”, molt eloqüent, i per allà ha passat un guitarrista com Quimi Portet, han convidat a cantar a la gent al carrer o ens han permès visitar el Liceu en un tour de force gravat només en un pla-seqüència. Sense impostures, parlant al cor del televident, estimulant el seu interès i reivindicant el goig de sentir la música, el presentador d’aquest programa, Ramon Gener, s’ha convertit en un fenomen mediàtic a nivell local.
Com que sembla que tothom que surt a la tele ha de tenir un llibre, el de Ramon Gener ha trigat una mica però en aquest cas ha pagat la pena. Amb un títol que sembla recargolat, “Si Beethoven pogués escoltar-me”, l’autor ha traslladat al paper el to apassionat que fa servir a la petita pantalla i el públic sembla haver connectat totalment. Porta més de 50.000 exemplars venuts i moltes edicions, en un segell com Ara llibres, que quan l’encerta ho fa molt bé.
El llibre està estructurat en capítols no massa llargs, amb un fil conductor que és la vida del mateix Gener, amb la presència destacada de Victoria de los Ángeles, una cantant lírica que aquí esdevé en una mena de fada madrina que possibilita un canvi de rumb en l’erràtica trajectòria de l’autor. Per suposat que hi ha referències líriques, amb Beethoven com a veritable àngel protector. Però hi apareixen també mencions als dibuixos dels Simpson, a Bruce Springsteen, a Bob Marley, Lennon o Johnny Cash, que es barregen amb les circumstàncies vitals de Haydn, Paganini, Schubert, Mozart i tots els grans noms de la música clàssica.
Es succeeixen anècdotes dels grans noms, s’expliquen aspectes de la vida personal de Gener (sense caure en la tafaneria ni la sensibleria barata), es fan petites lliçons de cant i composició i el relat avança combinant lletres del Boss o Elton John amb experiències professionals d’en Ramon Gener. Hi ha molta música en el llibre, hi ha moltíssima passió (fem servir els superlatius que tan agraden a l’autor), però en el fons, aquest llibre és un manual d’autoajuda, sense cap càrrega pejorativa al fer servir l’adjectiu. Sempre hi ha una lliçó a extreure, cada capítol es tanca en sí mateix amb un aprenentatge del qual en Gener ens vol fer partícips.
Aquesta visió positiva, amb l’èmfasi apassionat que hi posa l’autor crec que és la clau que ha del llibre un èxit potser inesperat fins i tot per als editors. Aquest to triomfal, de victòria sobre els entrebancs que hi ha a la vida, es fa ressò del “ta-ta-ta-taaaaaa” que obre la 5a simfonia de Beethoven. Recupera una anècdota en Gener i diu que aquest inici tan vibrant és “el destí que truca a la porta”.
Quant tanques el llibre, a banda de tenir la sensació de saber una miqueta més de música, el lector potser també creu que està una mica més preparat per fer front als embats de la vida si es fa acompanyar d’unes notes musicals, les que siguin, de fa quatre segles o de ahir mateix.
Passió pura, la de Gener. Ai si Beethoven pogués llegir-ho…!
Si Beethoven pogués escoltar-me
Ara Llibres, 2014
nodormirporhaberleido 